Porreres ha viscut i ha sobreviscut a unes festes de Sant Roc estranyes, pandèmiques i restrictives, com no podia ser d’una altra manera. Però, el més important és que les hem viscudes, les hem gaudit, a diferència de l’any passat, quan finalment es va prendre la decisió difícil de no celebrar les festes de Sant Roc. Està clar que han estat unes festes diferents, hem trobat a faltar tots aquells actes que feien poble, pinya: la torrada, la sortida dels gegants i caparrots. Han estat unes festes més culturals, artístiques i musicals. D’aquesta manera no només hem pogut gaudir de diferents activitats, sinó que s’ha demostrat que la CULTURA SÍ ÉS SEGURA. La majoria d’actes culturals compartien una essència lingüística, fins i tot, reivindicativa.
Les festes van començar amb el concert de Andrea Motis Trío a Monti-Sion, on vam poder gaudir de l’elegància i melancolia d’aquesta reconeguda trompetista, saxofonista i cantant catalana que versiona algunes de les cançons més estimades de la nostra música, ja sigui Alegria de n’Antònia Font, o altres temes de Els Amics de les Arts. Dos grans referents musicals de la música en català a la nostra illa i més enllà del mediterrani. Van passar els dies, i la majoria d’activitats es vivien amb normalitat i molta responsabilitat. Exemple d’aquest exercici de responsabilitat en aquesta nova i restrictiva normalitat i d’essència lingüística van ser els actes pensats per les persones més petites del poble, l’actuació del Circ Bover i de na Damaris Gelabert. L’actuació circense d’aquests joves mallorquins va fer oblidar als nostres infants conceptes, que han après a marxes forçades aquest darrer any: Covid, pandèmia, mascareta, restriccions, confinament. I van recordar el que era gaudir d’una actuació que els va sorprendre, els va meravellar, els va fer riure envoltats de les persones que més estimen. El concert de na Damaris ens va ensenyar que amb el cul ben aferrat a la nostra cadira podem moure el nostre cos, ballar i cantar ben fort.
El cap de setmana començava fort, el divendres amb els concerts de Pèl de Gall i Alanaire. Una aposta clara per la bona música de la nostra terra i feta amb la nostra llengua. Pèl de Gall és un grup menorquí que es va donar a conèixer durant el confinament per la seva cançó Paradís, perquè no podem oblidar que tenim la sort de viure a un paradís. Mentre que Alanaire és un dels grups semifinalistes del Certamen de creació musical Jove. El dissabte podíem viure un altre gran concert amb Cabot i Anegats, un dels grups emblemàtics de la nostra illa. Va ser en Josep Cabot qui va dir que el nostre poble, Porreres és sinònim de cultura. Mentre que en Pep Àlvarez d’Anegats va voler cantar fort i clar per la dignitat i memòria de totes les víctimes del franquisme, i va voler reconèixer la valentia del poble de Porreres per dur a terme l’exhumació de totes les persones represaliades del franquisme que resten dins una terra que no ha deixat que l’oblida faci llavor. Finalment, va afirmar que Porreres és l'estendard de la llibertat i dignitat. Però el colofó del cap de setmana l’havia de posar la nostra filharmònica, la Filharmònica Porrerenca i el seu espectacle “Siau qui sou!” un homenatge a uns dels nostres millors poetes, en Guillem d’Efak. Tots aquests actes culturals i musicals, ens han permès tornar a viure com un temps, però també ens han recordat que la cultura sí és segura, que és la millor alternativa d’oci que podem oferir a les generacions més joves, que la nostra terra està llaurada per grans artistes que també són llavor per la gent que ve darrere, i que es pot fer art amb la nostra llengua. Sense oblidar les paraules de Cabot: el secret de la nostra riquesa és la diversitat lingüística, i que totes les llengües fan que es puguin estimar dues persones de cultures diferents.
Noelia Escalas Guzmán
