Breu història de Porreres
Les evidències més antigues de presència humana al terme de Porreres ja estan documentades en la prehistòria i las història antiga a través d’una trentena de jaciments arqueològics. D’aquestes etapes es conserven una trentena de jaciments. Del període pre-talaiòtic, existeixen coves que foren utilitzades com a habitatges i com a llocs d’enterraments; i del període talaiòtic, queden ben constatats uns talaiots, com els de Beulenes, Es Pagos i, sobretot, el conjunt del poblat del Pou Salat. També s’han d’esmentar les necròpolis del puig de Son Redó i la dels Pagos.
La dominació romana s’ha pogut verificar per algunes troballes descobertes el segle XIX, com una làpida funerària als terrenys de Son Cota, i una pilastra d’una sepultura romana amb una inscripció. Durant l’època islàmica, el terme de pertanyia al ‘juz’ de Manaqur, on habitaven les tribus dels Humeya i els Zanata. La presència musulmana es pot trobar en alguns topònims àrabs d’alqueries i de rafals i en algunes monedes aràbigues encunyades a Mallorca. També en alguns pous públics que encara es conserven dins el terme municipal de Porreres, com el pou Juà i el pou de la Dama, entre d’altres.
El repartiment de Mallorca, després de la seva conquesta per part d’una expedició catalana de Jaume I atorgà la concessió de les terres de Porreres al comte Nuno Sanç. Amb la mort del comte el 1241, els seus bens passaren al seu parent més pròxim, el rei Jaume I. D’aquesta època tenim la primera referència de la primitiva església de Porreres que és de 1242. Uns anys després, el 1248 a la butla d’Innocenci IV també s’esmenta com a parròquia. Sembla que l’actual església de l’Hospitalet va ser la seu de la primera església de Porreres, on l’any 1879, en unes obres de restauració aparegué una taula gòtica que representava els dos patrons de la vila, sant Joan Baptista i san Joan Evangelista.
El nom de Porreres prové d’un dels cavallers que participaren en la conquesta de Mallorca, Guillem de Porrera d’una localitat del Priorat (Tarragona). Aquest personatge va rebre l’alqueria d’Alquazor i els rafals de Maffumet i Totzeta que feien part de l’actual terme de Porreres. Fins el 1300, la població de Porreres formava part de la unitat administrativa de Felanitx, Campos i Santanyí, i era regida per un batle que depenia del batle reial de Mallorca.
Els darrers anys del regnat de Jaume II foren de pau, d’excel·lent govern i de presa de decisions molt importants, entre les quals les més destacables serien la creació del sistema monetari mallorquí i la promulgació de les Ordinacions l’any 1300. El text d’Ordinació de les pobles, preveia la creació, en l’illa de Mallorca, de pobles de 100 veïnats. Tot i que és difícil saber en certesa quines foren les poblacions foren ordenades (o nomes projectades), sabem que ha pogut documentar l’aplicació d’aquestes noves lleis a Artà, Capdepera, Bellver, Campos, Santanyí, Albocàsser, Bellver, Capocorb (a Llucmajor), Felanitx, sa Granada (segurament a Manacor), Huialfàs, Manacor, Montuïri, Padrina, la Palomera, Petra, Sant Joan i Porreres.
A partir de la seva ordinació com vila de Mallorca, Porreres experimenta un creixement durant els segles XIV i XV. Son moltes les referències, procedents de fonts diverses, que parlen de l’expansió del seu casc urbà, l’obertura de nous carrers, així també de nous barris. En aquests anys tenim constància que residia al poble una comunitat jueva i s’hi documenta l’existència d’un call. La crisi del segle XIV i XV desembocà amb la Revolta Forana amb una participació activa d’alguns porrerencs. També durant la revolta de les Germanies es documenta la presencia de petits i mitjans propietaris agarris i menestrals de Porreres.
D’aquesta època és destacable el santuari de Nostra Senyora de Monti-Sion situat al puig homònim de 245 metres d’alçada. La fundació de l’oratori data de 1498. A Monti-sion hi hagué un col·legí de gramàtica que sembla fou inaugurat a principis del segle XVI. Aquest centre preparava els futurs alumnes de l’Estudi General i el seu període de màxima esplendor fou durant el segle XVII, de fet segons l’arxiduc Lluís Salvador, el 1680 hi havia 200 alumnes.
Durant la Guerra de Successió (1702-1715), Porreres donà suport a l’arxiduc Carles d’Àustria, però també hi hagués partidaris (botiflers) de Felip V. Amb la victòria del rei borbònic s’implantà el Decret de Nova Planta, arran del qual les competències municipals quedaren reduïdes a afers administratius i urbans i els batles passaren a ser nomenats per un comandant militar. A partir d’aquest moment desapareix la Universitat de Porreres que passà a ser substituïda per l’Ajuntament, organisme d’origen castellà.
Un dels fets més destacables del segle XIX foren les exclaustracions produïdes a partir de 1935 que afectaren vuit religiosos porrerencs. A més, la llei de desamortització dels béns eclesiàstics afectaren a les terres del patrimoni de Monti-sion. Es tragueren a subhasta pública unes 53 quarterades. Un altra, fou la pèrdua de la documentació de l’arxiu Municipal de Porreres que fou víctima de les flames com a conseqüència dels aldarulls revolucionaris de “La Gloriosa” que provocaren el destronament d’Isabel II. A més aquest alçament cívic popular del 3 d’octubre de 1868 va provocar la detenció de 56 veïnats de la vila, dels quals 27 anaren a presó on compliren penes entre 5 i 10 anys.
A finals del segle XIX i principis del XX, Porreres comptava amb una població que oscil·lava entre els 4.900 i el 5.600 habitants. La major part dels veïnats eren jornalers o pagesos, si bé hem de dir que moltes de les persones assalariades, també treballaven directa o indirectament al camp. L’any 1877 tenia 4.492 habitants, 5.503 l’any 1887, 4.968 l’any 1897, 4.907 l’any 1900, 4.960 l’any 1910, 4.872 l’any 1920, 5.457 l’any 1.930. L’evolució de la població del segle XX pràcticament s’estancà al llarg dels primers decennis i passà de 4.907 habitants l’any 1900 a 4.872 l’any 1920. Hi influïren dot fets importants. El primer, l’epidèmia de grip de 1918, que va provocar la mort de 78 persones i, el segon, l’emigració a Amèrica.
La proclamació de la Segona República, el 14 d’abril de 1931, fou celebrada sense massa renou a Porreres. Dels tretze representants que integrarien el primer consistori republicà, 9 eren del partit Centre Republicà Regionalista de Porreres, i 4 dels regionalistes de Centre, hereus del Partit Liberal. Fou elegit primer batle de la Segona República el regionalista Joan Mora Ferrando. També ocuparen el càrrec de batle Bernadí Bou Sala Bou, Gabriel Barceló Mora i Climent Garau Juan.
Durant la Segona República es fundaren nombroses associacions: el club de futbol US Porreres, el Centre Instructiu, Unió Obrera i Fraternitat Obrera de Porreres, entre d’altres. S’editaren dos quinzenals: Porreras i La Voz de Porreras. És destacable també el govern municipal frontpopulista (març-juliol de 1936) presidit pel batle Climent Garau Juan de can Marió. Durant el seu mandat s’iniciaren les obres de construcció d’una nova escola, també es posà en marxa la millora de la Plaça de la República (actual Plaça de la Vila), l’obertura d’una biblioteca Municipal, i la millora i acondiciament de carrers del poble.
El mes de juliol de 1936 esclatà la guerra civil. Porreres va ser un dels llocs on la repressió feixista afectà de forma més violenta i una trentena de porrerencs foren afusellats, entre ells, el darrer batle republicà, Climent Garau i tots els regidors que conformaven el consistori del Front Popular. Tampoc es pot oblidar la matança de persones que es va fer darrera la paret de l’Oratori de la Santa Creu, vora el cementeri municipal . En aquest indret moriren persones que estaven detingudes a les presons de Palma: Can Mir, presó de dones de Can Sales i Castell de Bellver.
Des de les primeres eleccions democràtiques locals de 1979 han esta elegits batles de Porreres: Francesc Sastre Mora –Frigola-, Josep Roig Salleras –de Son Amat-, Jaume Martorell Mora -del Molí den Donzell-, Joan Sastre Barceló –Frígola-, Bernat Bauçà Garau –Xiscos- i Francisca Mora Veny. Son fills il·lustres de la localitat: Joan Feliu Jaume, Fra Bonaventura Sitjar, Jaume Mulet Escarrer, Rafel Sitja Servera i Climent Garau Juan.
Bartomeu Garí Salleras